HABITATGE | VIURE AMB OLOR DE MAR
1381
post-template-default,single,single-post,postid-1381,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-15.0,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.7,vc_responsive

VIURE AMB OLOR DE MAR

La costa catalana té gairebé 800 quilòmetres, dividits en tres o quatre trams, en funció de qui fa la distribució del territori. De nord a sud, hi ha, en primer lloc, la Costa Brava, que limita amb la Catalunya Nord (a l’Estat francès) al nord i amb les darreres poblacions del Maresme al sud. A continuació hi ha la Costa del Maresme, que limita amb Blanes al nord i amb Barcelona al sud. Segueix la Costa del Garraf, que arrenca al sud de Barcelona i acaba on comença la darrera, la Costa Daurada, a la demarcació de Tarragona. Els que defensen que només hi ha tres grans espais de costa parlen de la Costa Brava, la Costa Central (que engloba la del Maresme i la del Garraf) i la Costa Daurada.

Sigui com vulgui, el cas és que l’oferta de sol i platja de Catalunya és una de les millors del Mediterrani. Arran dels treballs fets durant les dècades dels anys vuitanta i noranta, municipis com Badalona, Montgat i la mateixa Barcelona van poder recuperar les seves platges, que durant anys van servir d’abocador dels residus que produïen les fàbriques que van créixer a l’entorn de la línia del ferrocarril Mataró-Barcelona, inaugurada el 1848. Les aigües fosques del Barcelonès i bona part del Baix Maresme van tornar a ser cristal·lines i ja no calia marxar fins a Blanes o fins a la Costa Daurada per banyar-se sense por de patir una infecció o alguna cosa pitjor.

L’obertura de les ciutats de la costa central al mar va propiciar la construcció tant de complexos d’edificis a primera línia de mar com de zones residencials a la muntanya, des de les quals avui dia es té una visió envejable de la costa (en funció del lloc on es visqui, és clar).

Viure a primera línia de mar o en una casa amb vistes al mar en urbanitzacions des del Garraf fins al Maresme (per només citar una part de la costa) s’ha acabat convertint en un autèntic luxe. Les vistes es fan pagar, malgrat que els edificis de primera línia de mar pateixen més els efectes de la salinitat i el desgast de la proximitat al mar. Afortunadament, la majoria de constructors van tenir en compte aquest problema i van construir els edificis amb materials resistents a aquests efectes.

Qualsevol persona que tingui l’oportunitat, o l’hagi tinguda, de viure a prop del mar us descriurà l’encanteri a què s’ha sentit sotmesa per l’olor de la sal i la suau remor de l’oratge els dies que el mar està en calma. Viure amb olor de mar, però, té un preu (que val la pena pagar).